Un dels principals al·licients que té la independència de Catalunya és la possibilitat de fer un nou estat, començant de zero. O gairebé de zero. Dic un estat, i no un país, perquè el país ja el tenim. I, de fet, els qui volem una Catalunya independent vivim en una mena de feliç contradicció entre la convicció que ja tenim un gran país, prou madur per ser capaç d’emancipar-se, i l’evidència que aquest país necessita amb urgència una gran esbandida i una posterior posada a punt per aspirar a cotes més elevades de benestar i justícia social. Seria un error, doncs, vincular la nostra ambició d’independència a cap mena de superioritat moral. Els catalans, particularment els que volem la independència, individualment, no som ni millors, ni més capaços, ni més honestos que la resta de la humanitat. Senzillament, creiem que podríem disposar de millors instruments per fer progressar el país.
CERTAMENT, FER UN NOU ESTAT des de zero és una oportunitat tan extraordinària per assolir aquest objectiu de regeneració i progrés com enorme és el desafiament d’aconseguir-lo. En la dificultat hi ha la grandesa, diuen. I si tants “no-independentistes de tota la vida” se senten compromesos amb la independència de Catalunya és precisament per aquesta promesa que hi va associada: l’oportunitat de fer un país millor. Una expectativa que exigeix poder eliminar tot el llast de l’estat al qual encara estem subordinats i que, malgrat els seus intents de modernització, no és capaç d’assumir tots els desafiaments democràtics, culturals, socials i econòmics propis d’aquest segle XXI. I que no tan sols no els assumeix, sinó que no sembla capaç de fer-ho en un termini raonable per a la majoria de catalans, tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista vital. És a dir: ni volem desaparèixer com a nació abans que se’n surtin, ni volem morir esperant.
COMENÇAR DE ZERO, doncs, és fantàstic. Representa l’oportunitat de pensar el nou estat perquè estigui a l’altura dels desafiaments d’aquest segle, tan diversos dels que van configurar els estats nascuts fa segles. L’empetitiment de l’espai polític, la globalització de l’economia, les noves interdependències, la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació, tot ens empeny a pensar un estat substancialment diferent dels que coneixem. Sempre hem demostrat una gran capacitat per a la innovació, i ara l’hem d’aplicar a fer el nou estat.
ARA BÉ, FER UN ESTAT des de zero comporta grans dificultats afegides. Ho podem comprovar aquests dies comparant el projecte per la independència amb el dels que proposen una “nova política” amb canvis “revolucionaris”, però que no s’enfronten pas a la tasca de definir un nou estat. Aquests, per exemple, d’entrada no qüestionen la monarquia -ben al contrari, l’afalaguen-; ni debaten sobre la necessitat d’un exèrcit, ni els cal redefinir els límits territorials de l’estat que aspiren a governar, i fins es permeten qualificar amb menyspreu de “cantonalistes” els qui gosem fer-ho. Diríem que el seu radicalisme s’acaba allà on comencen els perfils bàsics d’un estat, el seu, que en els seus punts forts defensen tal com és.
EN CANVI, PEL FET DE començar de zero, nosaltres ens enfrontem amb la dificultat d’haver-ho de decidir quasi tot, amb el risc de voler posar l’acord en aquests elements bàsics que configuren un estat per davant de la mateixa oportunitat de poder-los decidir. La meva opinió és que, davant el dilema de si primer hem d’aconseguir la independència o bé decidir què fer-ne, hem d’aprendre a fer els dos processos de manera simultània. I qui ens digui que una cosa va davant de l’altra, probablement, és que vol impedir-les totes dues. Vet aquí l’oportunitat i el risc de començar de zero.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
One of the main attractions of Catalan independence is the possibility of creating a new State, starting from scratch. Or almost from scratch. I said a State, and not a nation, because we already have the nation. Those of us who want an independent Catalonia live in a kind of happy contradiction between the conviction that we have a great country, mature enough to be capable of emancipation, and the evidence that this country urgently needs a thorough rinsing followed by a tune-up, in order to aspire to higher levels of social welfare and justice. It would be a mistake, then, to link our ambition for independence to any type of moral superiority. Catalans, and particularly those of us who want independence, are individually no better, nor more able, nor more honest, than the rest of humanity. We simply believe that we might have better tools to help our nation move forward.
Certainly, creating a new State from scratch is an extraordinary opportunity to achieve this goal of regeneration and progress, and the challenge to making it happen is equally enormous. In difficulty lies greatness, they say. And if so many “lifelong non-supporters of independence” feel committed to the independence of Catalonia, it is precisely because of this promise that goes along with it: the opportunity to make a better country. An expectation that requires the removal of the burden of the State to which we are still subject, and which, despite its attempts at modernization, is not capable of rising to all the democratic, cultural, social, and economic challenges of this 21st century. And not only do they not take on these challenges, but don’t seem able to do so in a reasonable time frame for most Catalans, from both national and vital points of view. That is: we don’t want to disappear as a nation before they act, nor do we want to die waiting.
Starting from scratch, then, is fantastic. It is an opportunity to imagine a new State that rise to the challenges of this century, so different from those created centuries ago. The shrinking of the political space, economic globalization, new inter-dependencies, the use of information and communication technology– all this makes us think about a substantially different State from the one that we know. We have always shown a great capacity for innovation, and now we have to apply that to creating a new State.
However, creating a State from scratch carries with it a lot of added difficulties. We can see this nowadays by comparing the project for independence with those that propose “new politics” with “revolutionary” changes, but shun the task of defining a new State. For example, they do not question the monarchy –quite the contrary, they flatter it. Nor do they feel it necessary to redefine the territorial limits of the State that they aspire to govern, and even see fit to contemptuously label those who dare to do so as “cantonalistic”. I would say that their radicalism ends where the basic profiles of a State begin, as they defend a State with the same strong points as now.
On the other hand, by starting from scratch we face the difficulty of having to decide almost everything, with the risk of wanting to put an agreement on those basic elements that make up a State ahead of the opportunity to be able to decide on them. My opinion is that, faced with this dilemma between achieving independence and deciding what to do with it, we must learn to set both processes in motion simultaneously. And those who say that one thing is more important than the other are probably those who want to stop them both. This is the opportunity and the risk of starting from scratch.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
El nostre món, i la nostra vida de cada dia, es veuen constantment trasbalsats en el nostre intent de fer-los previsibles i de carregar-los de sentit. A més, aprenem a viure avui com si demà hagués de tornar inexorablement, carregat amb tot el nostre paisatge, familiar, escolar, de treball. Com si mai no s’hi hagués de produir cap esgarrinxada ni cap interrupció. Alhora, com més regularment ens sentim amenaçats pels fets dramàtics, més necessitat tenim de reconstruir les nostres certeses per seguir endavant. Un treball titànic que la realitat s’ocupa regularment de desfer.
DARRERAMENT, PERÒ, la mena de daltabaixos que desestabilitzen la nostra vida quotidiana ens toquen de més a prop. No és que les desgràcies que cauen lluny no ens preocupin, però les que tenim a prop ens desconcerten i, el que és pitjor, ens desconsolen. Només fa tres setmanes, va ser l’avió estavellat als Alps i les 150 morts innecessàries. I ahir va ser l’alumne que amb tretze anys agredia companys i mestres i que, gratuïtament, segava la vida d’un jove professor. Morts inútils, sense cap causa ni cap raó que les pugui, no ja justificar, sinó ni tan sols explicar.
SÉ MOLT BÉ QUE paral·lelament, al món, cada dia hi ha tantes o més morts que també són injustificables. Cap mort per voluntat aliena no ho és, de justificable. Als 150 de l’avió dels Alps els van seguir els prop també de 150 estudiants de la Universitat de Garissa, a Kènia. I al professor mort a Barcelona, l’han precedit centenars de morts a la barcassa enfonsada al Mediterrani. Però com que el valor de cada persona és incommensurable, la magnitud d’una tragèdia multitudinària en cap cas disminueix la magnitud d’una tragèdia individual. Veure la cara del dolor per una sola vida escapçada perquè sí, sense remei, produeix esgarrifances.
PERÒ, ¿NO HI HA CAP diferència entre els passatgers morts als Alps i els estudiants morts a Kènia? ¿No hi ha cap diferència entre el jove professor de ciències socials i els centenars de morts que volien arribar a les costes de Sicília? Sí. N’hi ha una d’immediata, que és la proximitat. No és que la llunyania ens faci insensibles moralment, però no vivim de la mateixa manera l’impacte emocional que produeix el que tenim més a prop i el que passa enllà. I també n’hi ha una altra que, en aquests casos, explica el plus d’angoixa que ha acompanyat les informacions sobre les desgràcies que ens han estat més properes. I és que els morts de Kènia i els del Mediterrani tenen unes causes que, si bé no fan menor la tragèdia, si més no, l’expliquen. Encara més: el fet que tinguin causes conegudes i, fins a un cert punt, previsibles, pot fer-nos sentir més profundament indignats per la desídia dels que hi podrien posar remei. I la indignació ja és una via de sortida per al dolor que causen.
EN CANVI, AQUESTES tragèdies que s’han produït i han impactat el nostre entorn més immediat, ni era fàcil veure-les venir, ni tenen una raó que les expliqui o que assenyali culpabilitats i que ens pugui indignar. Un suïcidi, un brot psicòtic, són resultat de malalties les conseqüències de les quals no tenen cap sentit. Les guerres, les màfies de la migració, tenen causes estructurals i es pot perseguir les persones que hi posen cara i ulls. Dels malalts, però, només ens en podem compadir. A les malalties és difícil buscar-los culpables. I és una gran mesquinesa aprofitar aquesta expressió de la fragilitat humana per començar a fer sermonets moralistes sobre els valors que “s’inculquen” als nostres joves. Però, certament, que n’és de difícil d’acceptar una mort inútil i sense sentit!
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ‘.
Començo aquest article sostenint la tesi amb què l’acabaré: cada vegada que, darrerament, algú porta en una mà una enquesta d’opinió per demostrar que el desafiament sobiranista es desinfla, a l’altra mà, amagada darrere l’esquena, hi porta l’agulla amb què pretén rebentar-lo. Un fet que, més enllà de la bona o mala fe de qui fa o publica l’enquesta, es deu a la mateixa naturalesa de l’instrument que s’utilitza. Vegem-ho.
Pierre Bourdieu, en la seva famosa conferència “L’opinion publique n’existe pas”, del gener de 1972 -i publicada a Les temps modernes el gener de 1973-, afirmava amb tanta rotunditat com encert que l’enquesta d’opinió és un instrument que serveix per imposar la il·lusió que existeix una opinió pública resultat de la mera addició d’opinions individuals autònomes…………………
Il·lustració per OSCAR ASTROMUJOFF
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.
La iniciativa per fer possible un nou model d’horaris s’ha d’entendre com un combat apassionat per la llibertat, individual i col·lectiva. També es tracta d’un compromís per fer un país de més qualitat laboral i escolar, amb més bona salut, una vida familiar més satisfactòria, unes pràctiques culturals i associatives més completes o amb menys desigualtats. Tot això també ens farà més lliures, esclar. Però darrere de tot plegat no hi ha cap voluntat coercitiva, cap enyor d’una societat que vagi a toc de xiulet. El gran objectiu, per dir-ho en els termes dels autors de Discretionary time (Cambridge, 2008), és que cadascú tingui el màxim temps de lliure disposició, entenent que aquesta ja és una nova mesura de la llibertat.
FAIG AQUESTA REFLEXIÓ condicionat pel fet que la setmana passada va ser pròdiga en el debat d’idees i projectes que des d’Iniciativa per a la Reforma Horària ( www.reformahoraria.cat ) estem promovent des de fa un any i mig. Dimecres, la presentació de l’ Anuari 2014, que recull la feina feta el primer any; i dijous, l’informe final dels treballs de la comissió d’estudi de la reforma horària del Parlament de Catalunya. A sobre, cal comptar amb l’Informe sobre la fonamentació de reforma horària a Catalunya, elaborat al novembre pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, i, encara, amb els treballs ja molt avançats d’un altre informe sobre la mateixa qüestió del Consell de Treball, Econòmic i Social. Si hi afegim la Setmana dels Horaris que es prepara per a principis de juny, tot plegat ens situarà en un punt molt madur per començar a definir quines decisions s’hauran de prendre finalment d’aquí un any i mig, segons les previsions del grup promotor.
ENTENC QUE DARRERE d’aquesta expressió, reforma horària, hom pugui tenir la impressió que s’hi amaga una voluntat reguladora, un intent més d’intromissió de l’administració pública en les nostres vides per fer-nos feliços segons el seu criteri i a cop de llei. I no: tot el contrari. El propòsit és que els horaris, per a la majoria de ciutadans, deixin de ser viscuts com una fatalitat, com una cadena que ens obliga a anar tot el dia de corcoll, amb grans pèrdues inútils de temps que, precisament, ens impedeixen emprar-lo -o perdre’l- com més ens plagui. La idea és que precisament perquè vivim en una societat organitzativament molt complexa, no s’hi val a mantenir unes rutines horàries fixes que s’hi acomoden malament. No es tracta de racionalitzar els horaris amb mentalitat productivista, sinó d’adonar-nos que fins i tot la productivitat té a veure amb uns horaris humanitzats i flexibles que facilitin una identificació més gran amb el nostre lloc de treball.
LA REFORMA HORÀRIA, doncs, va de deixar de sentir-nos esclaus d’un horari per passar a tenir els instruments adequats per domesticar-lo, fer-lo a la nostra mida. Es tracta d’afavorir un procés d’empoderament horari, amb plena consciència que a un determinat nivell de benestar, la riquesa personal i col·lectiva ja no pot venir de l’acumulació de més i més diners, sinó de la disposició de més temps per a una plena realització com a persones. És també en aquest sentit que em sembla fal·laç la idea actual que els fills viuran pitjor que els pares, perquè només té en compte el benestar material. D’acord que el benestar material ha arribat a un topall col·lectiu, però sempre es podrà viure millor en salut, educació, cultura, equitat de gèneres i en tants altres terrenys encara per explorar. I tot això passa per una nova cultura del temps. No tan sols per igualar-nos als estàndards europeus i internacionals, que ja tocaria, sinó fins i tot per superar-los. Per què no?
