La més gran virtut d’Artur Mas és, alhora, la seva feblesa: no fa cap concessió a la retòrica. El president és d’una precisió i d’una claredat admirables. Se l’entén de la primera a la darrera frase. S’hi estarà d’acord o no. Es pot discrepar radicalment de l’estratègia seguida per encarar les dificultats, suposant que se’n conegui alguna d’alternativa. Però difícilment es pot dir –si no és des d’un guió preestablert per intentar desvirtuar-lo– que el seu discurs amaga les dificultats o dissimula les intencions de fons de la seva acció de govern. Ningú podrà acusar-lo d’enganyar: és als antípodes del president espanyol que aquesta setmana convocava formalment eleccions. Que Mas no practiqui el doble llenguatge probablement no és tant el resultat d’una decisió conscient com de la impossibilitat de fer-ho per manca total d’ambigüitat. Ara bé, aquesta rotunditat –que jo crec que li atorga un plus de veracitat– li resta caràcter èpic i el manté excessivament distant del ciutadà. Cap nota d’humor, cap concessió estilística, cap anècdota il·lustrativa per humanitzar un discurs tan sec com impecable. Per convidar a la penitència, no caldria insistir una mica més en l’esperança de la salvació?