Dilluns. Gestió dels aeroports: no. Dimarts. Promoció turística pròpia: no. Dimecres. Possibilitat d’adreçar-se en català a l’administració de justícia espanyola: no… Cada dia, el govern del PP fa un pas més en el seu propòsit decidit, coherent i anunciat de reconstrucció nacional espanyola. Una mena de “reconquista” però sense Cid Campeador. És a dir, ho fa sense l’ànim de provocació que va portar Aznar a exasperar l’independentisme a Catalunya. Qui ho diu que no s’aprenen les lliçons de la política?

No cal que digui què en penso del PP i de les seves intencions de reespanyolització de Catalunya. Quan Pujol hi va pactar el 1996, quan Aznar encara no s’havia desbocat –tot i que tothom sabia què pensava i què volia, com ara passa amb Rajoy-, i malgrat que se’n va treure un cert profit –pa per llavors, gana per avui-, vaig titular a l’AVUI: “Pacteu, i a fer punyetes”, recordant una expressió expeditiva molt habitual en l’enyorat Enric Casassas. Ara tornaria a escriure exactament el mateix.

Amb Joan B.Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB; Xavier Bru de Sala, escriptor; Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB i Lluís Foix, periodista de La Vanguardia

Per què no quadren els darrers resultats electorals amb totes les enquestes que diuen que la meitat dels catalans volem la independència? Vet aquí un assaig de resposta. M’ha arribat a les mans un article de Rosa Camps, Xavier Mora i Maria Oliver, professors del departament de matemàtiques de la UAB, on exposen els resultats d’un experiment realitzat arran de les darreres eleccions espanyoles aplicant l’anomenat vot d’aprovació . El que plantegen aquests professors és de molta rellevància per conèixer més a fons la voluntat de l’electorat. Potser en una situació ordinària de simple alternança de partits al govern, la proposta no passaria de ser un joc matemàtic suggeridor sense grans conseqüències. Ara bé, a les envistes d’un procés de ruptura amb l’actual dependència i submissió a l’estat espanyol, la seva proposta esdevé fonamental per tenir una mesura el més exacta possible de les forces amb què comptem per atrevir-nos a fer el pas o per deixar-ho córrer.

Amb Xavier Bru de Sala, escriptor; Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB; Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB i Josep Ramoneda, filòsof, periodista i escriptor.

Després de llegir el complet reportatge a l’ARA sobre els casos de corrupció, hom es fa moltes preguntes. Una, si la societat espanyola -i la catalana, per extensió o contaminació- és especialment corrupta. Una altra, com és que els casos de corrupció en política no tenen càstig electoral. I encara una tercera, que és la que més em preocupa, si l’abundància de casos de corrupció pot arribar a contaminar els comportaments públics del ciutadà i fer-lo més indulgent amb les petites corrupteles pròpies i alienes. Dit a raig: si fins i tot la casa reial es dedica al pillatge a l’engròs, ¿serem tan ases de no aprofitar la distracció del venedor per emportar-nos aquella bossa que ens fa goig?

El pitjor dels casos de corrupció ja no és tant la quantitat de diners defraudats –excepte en algun cas majúscul, com el de Madoff-, sinó la misèria humana que s’amaga darrera la relació entre corruptors i corruptes. Ho veiem aquests amb el judici a Camps o a Matas, i ho tornarem a veure el dia que jutgin –que els meus ulls ho puguin veure!- a Millet o Undargarin.

Fa just una setmana, al barri del Besòs de Barcelona, als límits amb Sant Adrià, es va produir un acte criminal que ha encès el debat sobre com cal etiquetar-lo. Es tracta de racisme? És pobresa? És un cas d’abandó municipal del barri? És un fet aïllat només atribuïble a uns delinqüents habituals i a la mala sort de la víctima? Tal com havia teoritzat magistralment Erving Goffman a Stigma (1963), tot procés d’estigmatització diu més de qui posa l’etiqueta que de qui és marcat. Posar nom, des del Gènesi, és una manera d’apropiar-se de la realitat. I la lluita per etiquetar aquest crim s’ha d’entendre així: l’expressió del desig, més que de comprendre’n les causes, de controlar-ne les conseqüències.

Tertúlia d’actualitat amb Xavier Bru de Sala, escriptor; Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Politiques i Sociologia de la UAB, Albert Sáez, director adjunt del Periódico de Catalunya i Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània de la UAB.